As a Service
You will own nothing, and you will be happy
Si heu passat les hores que jo he passat a Twitter, abans que res: em sap greu. Dit això, la xarxa social de l'ocell blau, ara difunt, és una veritable màquina de regurgitar contingut repetit mil vegades de maneres lleugerament diferents, en una espiral sempre lleugerament descendent. Una frase que no varia en les repeticions, però, és "you will own nothing, and you will be happy". La traducció ve a ser "no tindràs res, i seràs feliç".
La frase ve d'un article que tenia per titol "Welcome to 2030. I own nothing, have no privacy, and life has never been better". D'alguna manera, el títol original aconsegueix ser encara pitjor que la simplificació creada per criticar-lo. He llegit i rellegit l'article i puc entendre el que l'autora vol dir: no és un entregar el que tens, és aconseguir una possessió i un usdefruit col·lectius. El que ve a dir és que, en comptes d'estar encaparrats en posseïr coses, seria més fàcil i millor fer servir les coses quan ens fa falta, col·lectivitzant-ne l'ús. L'article és massa breu i no intenta explicar el problema - real - que cadascú tinguem el nostre propi cotxe o la nostra pròpia PlayStation. L'era d'internet ens permet imaginar-nos un futur en que no fa falta que creem més processadors, més motors, o més pantalons dels necessaris, i que els fem servir quan ens fan falta. A més, això (segons l'article) ens duria a un escenari on conceptes com la fast fashion deixarien de tenir sentit, perque les coses estarien fetes per durar molt de temps i permetre l'ús compartit.
Not so fast, comrade
Si algú està pensant "aquesta dona està proposant el comunisme, això és comunisme", em sap greu desil·lusionar-vos: l'Ida Auken explica el resultat, però no el procés. Si que parla de transport públic, però no va més enllà. L'article, en definitiva, és un exercici d'imaginació. Tot i això, els Think Tanks de la dreta de tot el món es van posar, i segueixen posant-se, en alerta davant la possiblitat que organismes internacionals estiguin jugant amb l'idea d'una societat on la propietat privada passi de moda, o sembli innecessària. Tenen por d'un rentat de cervell que ens converteixi a tots en ovelles, i d'uns governs i institucions que prenguin el control absolut, després de facilitar que els ciutadans perdem les nostres possessions i passem a dependre d'ells. Encerten, crec, en part del pronòstic. El control, però, està passant a mans de grans empreses, no de governs ni institucions.
Pot sonar ridícul, però hem de recordar que quan algú ofereix un servei, en un sistema capitalista, és perquè guanya diners oferint aquest servei. En alguns casos, les dues parts surten beneficiades de l'intercanvi, però la norma general dicta que qui és posseïdor dels bens necessaris per oferir aquest servei té la paella pel mànec. Si hem de llogar un habitatge, assumim que qui surt guanyant és el propietari de l'habitatge. Quan tenim la propietat d'un bé, deixem de pagar per aquest producte. Aqui està la gràcia. I aquí està el que està sent atacat per tots els mitjans.
Tècnicament no és teu
El major problema de vendre't unes sabates és que ja te les he venudes, i no en necessites unes altres. Idealment, et vendria unes sabates noves cada setmana. No vull que les sabates et durin per sempre. Si et venc unes sabates que duren per sempre, encara que siguin més cares, generalment estic perdent diners.
The reason that the rich were so rich, Vimes reasoned, was because they managed to spend less money. Take boots, for example. ... A man who could afford fifty dollars had a pair of boots that'd still be keeping his feet dry in ten years' time, while a poor man who could only afford cheap boots would have spent a hundred dollars on boots in the same time and would still have wet feet.
Terry Pratchett, Men at Arms
Encara millor: et llogo les sabates. Paga menys ara, però paga-ho cada mes. Convertim el teu calçat en un servei. Pot sonar ridícul, però existeix, i és la conseqüència lògica de la deriva que hem viscut durant les darreres dècades.
Els més joves no ho recordareu, però abans, les pel·lícules, les compràvem. I les sèries. I la música. I els videojocs. Ara la majoria s'han convertit en serveis d'streaming en que paguem quinze euros al mes per poder escoltar la música que volguem - però en cap moment aquesta música passa a ser nostra. En el moment que deixem de pagar, perdem l'accés a tot aquest contingut. Hi ha un producte en que això és encara més fosc: els videojocs que comprem a les botigues on-line, sigui Steam, la Playstation Store, o qualsevol altra. En aquestes botigues paguem el preu sencer del joc, i podem descarregar-lo i jugar sense haver de pagar de nou - mentre la botiga segueixi funcionant, i mentre aquest producte segueixi en el catàleg, i mentre no canvii de parer la companyia. Això ja ha passat: Hi ha usuaris que han perdut jocs que van comprar fa una dècada perque la botiga ha decidit que ja no li sortia a compte tenir aquests jocs als servidors, i tècnicament no has comprat el joc, has comprat el seu permis per baixar-lo, mentre la companyia no decideixi un altre cosa.
Com hi hem arribat, aqui?
Més o menys tenim l'explicació adalt, però per explicitar-ho: vendre un producte és més arriscat i menys rendible que demanar uns diners cada mes per fer-lo servir. Això té diferents explicacions. En primer lloc, no hi ha un moment en que el client deixa d'haver de donar-te diners: és un fluxe constant d'ingressos. Si deixa de pagar-te, deixa de disposar d'allò. A més, costa molt menys retenir un client quan està activament fent servir el teu servei: no l'has de convèncer de nou. Totes les estratègies que els fabricants havien de fer servir per a que l'usuari no canviés de marca són menys necessàries. A més, es pot oferir un producte més durador sense haver de preocupar-se per futures vendes. Aquí trobem les estratègies mixtes, com la d'Apple: et ven un producte cada tres o quatre anys, però et ven també una subscripció al seu emmagatzematge, obté diners quan compres una app en el seu ecosistema, i et lliga sent incompatible amb els productes d'altres marques, però funcionant molt bé amb els altres productes d'Apple. Oferir serveis en comptes de productes també serveix per poder oferir productes a mig fer i anar cobrant mentres l'acabes, com en el cas de molts programes informàtics o jocs. A més, el preu de la subscripció pot anar variant, i en cap moment podem fer-hi res si necessitem el producte - per bé que, de vegades, aquesta necessitat sigui bastant relativa.
Hi podem fer res?
Per a l'usuari, que tot sigui un servei té algun avantatge i molts inconvenients. Hem de ser sempre conscients que si ho fan així és perque ells hi guanyen més diners. Deixar de fer servir Spotify per tornar a fer servir un reproductor dedicat de música local m'ha servit per deixar de tenir una despesa constant. Deixar de fer servir Netflix, el mateix. Però no és difícil d'entendre: tots sabem que això és així quan parlem de llogar un pis o comprar-lo. Per altra banda, potser no és que no ho entenguem, sinó que cada vegada ens costa més comprar-nos unes bones botes. Mantenir-nos pobres és bo pels que tenen el capital, tant si som treballadors com si som consumidors. Que siguem pobres també fa que poguem canviar menys coses, i aquesta deriva no sembla fàcil de corregir. En la mesura del possible, però, deixeu de pagar subscripcions.