En David Simon estava pensant en mi en concret quan va fer The Wire
No hi ha cap espòiler. Vull que veieu la sèrie.
Em van recomanar que veiés The Wire fa 16 anys per primera vegada. Ho va fer en David, un company de pis a Tòquio. Jo havia sentit alguna vegada el nom, perquè feia un any que havien fet l'última temporada i tenia molt bona fama. En David tenia deu anys més que jo, que en tenia 25 en aquell moment i sempre he estat poc madur per la meva edat. Em va assegurar que era la millor sèrie que havia vist mai i que fliparia fort. Vaig començar a veure-la i vaig poder apreciar que estava ben feta, però em costava d'entendre en més d'un sentit: el meu anglès no era el que és ara, i no era capaç de veure què era tant brillant de la sèrie. Fa un parell de mesos vaig decidir tornar a intentar-ho, i aquesta vegada m'ha impactat com molts pocs productes audiovisuals ho han fet mai.
Hi ha moltes raons per defensar que no hi ha cap sèrie tan bona com aquesta, i poques que s'hi acostin (se m'acuden Breaking Bad i la seva preqüela Better Call Saul, Bojack Horseman, la primera temporada de True Detective, o les primeres temporades de The Simpsons). The Wire està ben gravada, però no intenta impressionar amb plans efectistes ni amb episodis conceptuals. Les actuacions són sòbries i una de les constants de la sèrie és que defuig els moments emotius: hi són, però només quan realment la història els demana i en cap moment s'hi entretenen. En resum: no és una sèrie que destaqui tècnicament. El que destaca de The Wire és que cada episodi, trama, arc argumental, personatge i escena serveix per explicar el missatge principal de la sèrie, que és que les organitzacions i estructures de qualsevol tipus, des de la policia fins al narcotràfic, passant per la política, les indústries, les escoles o els mitjans de comunicació tenen la seva pròpia supervivència com a objectiu molt més enllà d'allò que l'organització ha estat creada per fer, i que aquells que tenen èxit dins de les organitzacions són els que entenen això o, si més no, tenen aquesta perspectiva i forma de fer. La policia té com a objectiu prevenir i castigar el crim, però més profundament té com a objectiu seguir sent la policia. Els policies que obliden aquesta màxima aconsegueixen sovint coses grans, però són expulsats pel sistema perquè en el fons no va d'això, i el mateix passa a les altres organitzacions o estructures. Amb tot, són els agents (amb el doble sentit d'agent de policia i d'aquell que té agència per actuar) els que al final acaben reforçant, erosionant, o reescrivint la mateixa estructura que els obliga a actuar d'acord amb les normes establertes; l'estructura ens fa encaixar, sovint acabem veient que és necessari i fins i tot bo encaixar-hi, les conseqüències de no encaixar-hi són sovint greus, però també és possible i necessari sortir-se del guió, fins i tot a costa de la nostra pròpia supervivència dins l'estructura: moltes coses grans surten precisament d'aquests actes d'immolació.
Cada temporada explora un aspecte diferent de la ciutat i, al fer-ho, també reforça el missatge principal i ens dóna més detalls de Baltimore, el veritable personatge principal de The Wire. Si el missatge profundíssim i sempre actual és una raó per recomanar The Wire, un altre raó és que està extremadament ben filada, i no hi sobra ni hi falta res. Els personatges estan prou ben treballats sense mai ser excessius; mai passen coses perquè sí, a no ser que sigui precisament això el que es vol dir; els productors i directors tenen infinitat de detalls pels que volen parar atenció i maneres en què les diferents temporades es connecten. Es permeten portar un personatge d'una temporada per fer un paper de cinc segons a un altre temporada sense cap problema. La sèrie manté en tot moment sòlida la visió global de la ciutat i de tot l'univers de personatges, que són moltíssims. Ningú desapareix sense explicació, ningú reapareix perquè si.
Mentre que la sèrie, com hem comentat més amunt, defuig els moments lacrimògens gratuïts, això no significa que no hi hagi escenes absolutament memorables: n'hi ha un bon grapat. Cada episodi comença amb una frase que es pronunciarà durant els següents 60 minuts (i tot sovint el productor es permet enganyar-nos treient-la de context). Els moments en que sentim la frase acostumen a ser destacables, per exemple. Tot està tan ben fet, però, que no he pogut deixar de quedar-me bocabadat durant aquestes cinc temporades. No puc fer més que recomanar-vos The Wire una i un altre vegada. No estava feta per el Sergi de 25 anys, però realment sembla que estigui pensada expressament pel Sergi de 40 anys que ja ha llegit sobre sociologia i en Giddens. Gràcies, David, per recomanar-me la sèrie fa tants anys. Al final si que he flipat fort.